dimarts, 7 de juny del 2011

La Música




La  música  i  la  poesia van fer  sobreviure a  la  Glauca  i  a  la  Maria  Àngels Anglada. Dediquem  aquesta  cançó  a  totes  dues.

dissabte, 28 de maig del 2011

Passejada per Vic








Descobriment  d’una  ciutat  nova

Avui  després  de  molts  anys,  em  trobo  novament  , a  Vic ,aquesta  vegada  amb  diferent  companyia, envoltada  de  les  meves  companyes   amants  i  admiradores de  Maria  Àngels  Anglada ,formem  un  grup  força  nombrós,amb  una  sola  fita:Una  llarga  passejada  tot  recordant  l’esperit  i  l’obra  de Maria  Àngels  Anglada.

La  nostra guia  semblava  tocada  per  la vareta  de  la  imaginació  i el record  i ens  transportava  al  món  de  la  seva  infantesa.

Mica  en  mica  vam  anar  assaborint  la  bellesa  de  cada  indret , tot  semblava  diferent , la  plaça, la  casa  on  va viure, la  paret  de l’eura ,  el  balcó  on  trenava  els  seus  somnis...

Maria  Àngels  estava   amb  nosaltres  ,la   seva  poesia  la  seva  veu  i  el  seus  pensaments ens  acompanyaven .
El testimoni  de  la  gent  que  la  coneixia , i  la  presència  de  la  seva  germana  va  dignificar  a  la  gran  escriptora,  com  una  persona  entranyable, estimada  per tothom .

Vic ,  lluïa  com mai, un   sol  resplendent  coronava  amb  un  aura  daurada  tota  la  ciutat .

“Sempre més , a  qualsevol  ciutat com  un  rostre estimat  des de les meves  arrels  de la vida, crida  al  meu  cor  com  una  paret anònima  ,  mentre  dugui  cabells  d’eura”.Maria Àngels  Anglada .


dilluns, 16 de maig del 2011

Obre a l’atzar un embolcall



Vull preparar  un a capseta que  serveixi  d’embolcall i testimoni  d’uns  fets  ja  passats: “Una  guia  de  París,  un  clauer  amb  la  torre  Eiffel i una  il·lustració  d’una  imatge  grega  ; i quan  l’obri , passats  uns  anys,  em    porti  al  viatge   quiet ,  d’una  visió  il·luminada pels  records  d’aquest  instant.
El  tren  lliscava  suaument ,destí  Barcelona  París,  un llarg viatge escollit  lliurament  per  poder  gaudir  mútuament  de la  companyia.
Imatges  ràpides de  colors  i  paisatges, zones  arbrades  ,tonalitats  de verds, arbres  majestuosos, matolls  daurats  de    ginesta ,  visió  maragda  del  mar,   reguitzell  de  tapissos  vermells  de roselles  donaven  llum   i  color , cel  blau  amb  petits  pessics  de  núvols  de  cotó  blanc.
Davant  visió  tendra  de  la  meva  filla  i  néta.
Converses tranquil·les,  projectes ,il·lusions  espurnes  d’ametista  i  d’or  lluent  traspassaven  l’ambient.
En  aquest  moment em  vaig  espolsar totes  les  recances  que  m’impedien  poder  gaudir  plenament d’aquest  viatge  ofert tan  generosament; la  por  i  l’egoisme d’entorpir  el  seu  camí ple  de  feina  i  problemes.
Vaig  aconseguir barrar   l’entrada a  la  llum  negra  del  pessimisme.
Vuit  hores  de  viatge  passades  amb  la immediatesa   d’un  instant  ric  amb guspires d’amor  foc  ,llum  i  d’alegria



dimarts, 3 de maig del 2011

Simbolisme del llorer

La ruta   Maria Àngels  Ànglada  - Verdaguer  ens  endinsa  en  els  últims esglaons  de  la  vida  de  Mossèn Cinto.És  així com  una  petita  mostra de  la  seva  gran  sensibilitat  queda  reflectida en  les  paraules que va  dir quan  se n'anà    de  la  casa rectoral  de  Vinyoles.
"Recomanant amb molta  insistència que  no  deixessin morir  el  seu  llorer ,  que  ell  havia  plantat. "
Aquest  motiu   m'ha  portar  a  esbrinar  alguns  trets  fonamentals  d'aquest   arbre.





El llorer o llor  és un arbre perennifoli diòtic, únic representat europeu de la família de les lauràcies


Simbologia


Segons la mitologia grega, quan el déu Apol·lo, bojament enamorat de Dafne, va veure que Dafne es convertia en un llorer, va prometre que la corona de llorer seria el símbol de triomf i així tothom la recordaria eternament. A l'antiguitat i l'edat mitjana s'utilitzava aquesta planta per coronar als poetes (el déu Apol·lo  portava una corona similar), els artistes i els savis, tradició que té origen el els triomfs romans, on es coronava coronava els generals victoriosos en la seva entrada a la ciutat. Als estudiants que superaven les proves de retòrica se'ls donava una branca de llorer i d'aquí deu derivar el fet d'anomenar-los baccalaureatus (batxiller).
Des d'un punt de vista simbòlic existia la creença que aquest arbre no podia ser abatut pels rajos, per la qual cosa alguns romans a casa seva tenien unes branques en el moment de la tempesta per no ser atrapats en una descàrrega elèctrica. Ha estat un símbol en triomfs artístics,militars, universitaris i esportius.

Curiositats

És tradició portar les seves branques el diumenge de  Rams a beneir, per commemorar l'entrada de Jesús a Jerusalem.
Les seves fulles s'utilitzen per condimentar el menjar.
El llorer és una planta molt utilitzada en medicina, es reconeguda les seves propietats com a digestiu i estomacal .



Un ram de gessamins




Cançó a  l'amor  que  la  Glauca  sentia  per  Léukion

Autor: BIR DEMET YASEMEN
Música:JHON BERBERIAN
Lletra MARIA DEL  MAR  BONET

dimecres, 13 d’abril del 2011

Daco





 
Avui  com  a  cloenda   de  les  activitats  realitzades  al  voltant  de  l’obra  de  Maria   Àngels  Anglada, hem  tingut  el  plaer  de  conèixer  personalment  a  un  dels  personatges  que  creiem  fictici, Daco,el  jove bioleg naturalista  empordanès,  especialista  en  dracs.

 Jove  , afable,  molt  documentat  i  amb  una  empatia  natural  capaç  de  transmetre allò  que sap  a  consciència  i  estima.
Han  estat  unes  hores  inoblidables; amb  senzillesa  ha  anat  desgranat belles  històries, llegendes , fets  científics que  han  captivat  la  nostra  atenció.
Una  exposició  molt  ben  elaborada , cada  explicació  tenia  el seu  perquè.
Amanida  amb  anècdotes  i  acudits  que  trencaven  voluntàriament  l’explicació  quan  es  podia  esdevenir  feixuga.
Em plau  expressar-vos  com  m’he  sentit  al  finalitzar  l’acte.
Com  un  rampell  ha  aparegut  a  la  meva  ment  un  article  de J.M Espinàs   que  fa  molt  de  temps vaig  llegir    sobre  “La  felicitat “. La  recerca  que  tots  els  humans  fem  per  trobar-la. M’adreço  al  final  de l’article amb  la  breu  història  hindú on  conclau  la  reflexió.  “Un  dia  nedant  en  l’oceà ,  un  jove  peixet  que  anava  perdut va trobar  un  peix   molt  vell i  li  preguntà: Perdoni,  senyor: em  podria  dir per  on  he  d’anar per  arribar  a  l’oceà? Pobre  peixet, ja  hi  era  i  no  ho  sabia. Amb  la  felicitat ens  passa  el  mateix.”
 Per  això vull acabar  dient-vos   que  després d’aquesta  magnífic  acte, he  sentit  que  avui  en  aquest  moment  havia  trobat la  felicitat.

Vull agrair  al  Daco,a la  Francina  i a  la  Dolors  que  gràcies  a  la  seva  generositat  hem  pogut  gaudit d’aquest  acte



dijous, 7 d’abril del 2011

Protectores de les dones embarassades





Gairebé  seguin  sempre  e l  fil  de  la història, busquem  pareral.lismes  que  poden  succeir  en  situacions  d’aquella  època  amb  la  nostra  i  és  així  com,sempre  alguna  de  nosaltres  enriqueix  el  text  aportant documentació  suplementària.
És  el  cas  d’aquest  fragment :
“Càrmides , d’ençà que  sabia   el  meu  estat ,  es mostrava  ple  de  delicadesa  amb  mi i  quasi em  marejava  amb  les  seves  excessives atencions  . I això  que  no  li  havia  dit  res fins que  ja  érem a  les  envistes  de  Creta. Però  jo  volia  fer-lo de  totes passades, i  pensava  que  Llítia  protegiria  el  nostre infant."
Lítia  deessa   protectora  de  les  dones  embarassades Grècia  .
La  Mare  de Deu  de la  Cinta  Tortosa .
Per  gentilesa  de  l’Enrica  podem  mostra  la capsa  on  la  seva  família  tenia  guardades  les  cintes quan   en el  seu  moment  van  demanar la  protecció a  Verge  per  a les  dones  embarassades  de la  família
FOTOGRAFIA:  LAURA TROVO

dimarts, 5 d’abril del 2011

SANDÀLIES D'ESCUMA MMAA



He gaudit  plenament  de  la  lectura  de  Sandàlies d'Escuma.
M'he  sentit  immersa  en  un  món  màgic  de  bellesa, poesia  i  saviesa.
Les  conclusions que  hem  anat  esbrinant al  llarg  de  l'obra  de  la  mà  de  la  Dolors,  són  sàvies  lliçons  de vida, intemporals, aplicables  a  qualsevol  època  i  temps, amb  els  matisos  que  cadascuna  comporta.
Potser  la  que  més m'ha  colpit es  la que  ens  parla  de quina  manera  podem  viure  i  sobreviure, davant una  situació  extrema: Dolor,  pèrdua, malaltia ,desengany.
Puc  expresar-me  en  primera  persona ,quan  les  situacions  durissimes han  tocat  a  la  meva  porta.
He  posat  en  pràctica,  sense jo  saber-ho, la  defensa  del escurçó, tornar-me una  bola  dura  on  llisquin  els  moments  massa  durs, d'aquesta  manera  el  dolor  és  més  fàcil  de  soportar i aprens  a  viure  i  sobreviure amb  la  visualització  dels  bons records  i  mantenint l'esguard de tot  allò  que  es  positiu




SANDÀLIES D'ESCUMA MMAA

dimecres, 30 de març del 2011

SANDÀLIES D'ESCUMA MMAA

 Artà

El  cervell té  ressorts  que  a  vegades  interactuen  i  de  sobte  fan  sortit  d’una  manera  inesperada situacions  i  records  que  semblaven  guardats  en  el  lloc   més  amagat  de  la  memòria.
Així  és   com   sense  ni  pensar-ho va  sorgir  el  nom  d’Artà.
El  poble  que  vaig  conèixer  fa  cinquanta  anys  en  el  nostre  viatge  de  noces a  Mallorca.
Sortin  de  la  Mallorca  glamorosa   i  cosmopolita vam  agafar  la  carretera  que  ens  duria  a  Artà. Durant  el  curt  trajecte  gaudíem  del paisatge, i  la  conversa...
Alzines,  ametllers   i  més  d’una  figuera  mostrava  ufana  la  seva  planta.
Un  cop   arribats vam  aparcar  el  cotxe davant  de  la  casa  de  la  tia  Bàrbara;  la  porta oberta  com  era  costum;  vam  entrar  i  fer  la  salutació habitual, Ave Maria!, tot  seguit  va  aparèixer la  tia  Bàrbara,alta  amb  una  magnificència  natural  , seria  i  acollidora  a  la  vegada.
Era  molt  aviat  així  que  vam  decidir  donar  una  volta   pel  poble  fins  a l'hora  de  dinar.
De  la    del  meu  marit, en  aquelles  moments  dolços de  l’amor  novell, ens  vam  endinsar  pels  carrerons  estrets  ,  nets  i polits, cases  senzilles algunes  conservaven  l’estructura  medieval; cases  senyorials dels  antics terratenents o dels  que s'enriquien  a les amèriques , la  gran  església  gòtica a  la  part  més  alta  d’Artà  on s'albira  tot  el  poble,  inclús  el  mar  amb  el  seu  blau  maragda  lluminós.  Llocs  entranyables  que  de  petit  eren  l’esguard  dels  seus  jocs  de  les  seves   baralles  ,  de  les  seves  primers  xerrades  d’adolescent amb  les  noietes...
Va ser  una  passejada  llarga  curulla  de  records   que  encenien  espurnes  d’alegria  al  seus  ulls.
Ja  era  l’hora  de  dinar   els  cosins  van  preparar  un  saborós  àpat per  agrupar-nos  a  tots;  en  una  eixida,  el  lloc  més  fresc  de  la  casa  plena  de  flors  i  plantes que  omplien  de bellesa   i  encant  l’espai.
Al  final  del  saborós dinar  , va  aparèixer  l'amiga i  veïna de  porta  a  porta , companya  de  jocs  i  confidències, amb  una  gran  ensaïmada acabada  de   fer,  tendra  olorosa ,  empolsada  de  sucre  blanc com  una  mantellina  de  núvia. Tots  plegats  gaudíem  de   la  companyia  , records  rialles i  felicitat.
A  l’hora  baixa  , vam  visitar  la  fàbrica  de  cistelles,  senalles  ,  barrets, filigranes  de  palma  teixides  amb  art, per  a  mi  una  mostra  de  cadascuna.
Després el  taller  de  marbrista,  de  l’altre  cosí,  ple de  figures  de  marbre,  morters  i  altres  estris,  aquesta  vegada  per  al  nostre  aixovar   un  morter de  marbre.
Va  arribar  la  nit calia  tornar  a  Mallorca  on  teníem  compromesa  l’estada  per  quinze  dies.
Ens  van  fer  prometre  que  després  d’aquests  dies allargaríem  la  nostra  estada  a  les illes  quinze  dies més ,i  ens  tindríem  preparada  una  caseta  de   pescadors  a  Cala Ratjada a  vora el  mar. Una  oferta  temptadora ,  i  vam  fer  mans  i  mànigues per  acceptar-la.
Una  caseta  de  conte  de  fades. A  la  nit  la  solitud  i  el  murmuri del  mar  ens  bressolava, al  matí  el  sol  punyent  ens  despertava. Molt  a prop  al  port, un restaurant  on  servien unes  delicioses  llagostes que  captives  dins  al  mar  en  una  xarxa esperaven  ser  rescatades.
Un  sorprenent  viatge meravellós, el  més  feliç  de la  meva  vida

dijous, 24 de març del 2011

SANDÀLIES D'ESCUMA MMAA





...El  sol  resplandia  damunt  les  branques  més  altes  del  roure,  mentre  ocells  invisibles   no  paraven  de  cantar.


diumenge, 20 de març del 2011

SANDÀLIES D'ESCUMA MMAA




La biblioteca d'Alexandria  avui


Dins el marc d'un projecte conjunt de la  UNESCO  i Egipte, la biblioteca del món mediterrani va ser construïda damunt les ruïnes de l'antic edifici Ptolemaic. Havia de poder acollir prop de 5 000 000 de volums.
Després que el president Hosni Mubarak posà la primera pedra de l'edifici, el 26 de juny de 1988, es va convocar un concurs mundial el setembre del mateix any per permetre als estats del món que proposessin projectes. Hi varen participar 400 arquitectes de més de 77 països. El jurat va triar d’entre els més grans arquitectes i bibliotecaris d'Alemanya, Suïssa, Itàlia, França, Anglaterra, els Estats Units, Mèxic, el Japó, l'Índia i Egipte. El guanyador del primer premi, de 600 000 dòlars, va ser l'estudi de l'arquitecte noruec Snohetta. La firma Snohetta/Hamza signà el contracte relatiu a la concepció i a la supervisió de l'execució del projecte l'octubre de 1993.
Poc temps després de l'obertura al públic, la nova Biblioteca Alexandrina va ser inaugurada pel president de la República Àrab d'Egipte el 16 d'octubre de 2002.
D'una bellesa arquitectònica atraient i d'una funcionalitat òptima, l'edifici, situat a la vora de la mar, té la forma d'un llarg cilindre de 160 metres de diàmetre, tallat en biaix. Des de l'exterior és un immens semicercle que s'eleva del terra, homenatge a, el déu Sol. La inclinació del sostre permet als nivells superiors de la biblioteca beneficiar-se de la il·luminació natural i d'atenuar els efectes de les ombres. Més profundament, els arquitectes no conceberen la biblioteca, estrictament, com un símbol solar, sinó que reconeixen que pretén ser una imatge de radiació i d'obertura i no un lloc tancat o reservat. Vista de dalt, efectivament, la seva forma circular recorda la imatge del sol (els jeroglífics el representen generalment com un simple disc). Aquest simbolisme solar s'accentua encara més per la voluntat de relligar-se amb la saviesa de la biblioteca antiga i, d'altra banda, de contribuir a l'entesa entre els pobles i la construcció de la pau. És aquesta idea la que expressen els murs de granit dins la seva materialitat: hi ha gravades totes les escriptures conegudes del món, des de l'àrab a la xinesa, passant pels caràcters ciríl·lics, hebreus, llatins... La nova Biblioteca Alexandrina es presenta així com el nou temple del saber universal, i el darrer gran monument de l'era no-virtual.

SANDÀLIES D'ESCUMA MMAA



Un  somni

Vagava  per  aquella  plaça immensa, on semblava  que  el  temps  s’hagués  aturat.
Gent  de totes  les  edats  gaudien  del sol  primaveral i  alguns  entre  ells  conversaven.
Era  una  situació  insòlita  per  la  tranquil·litat  i  bonhomia  que  es  respirava.
Jo  em  sentia  immersa  com  si fos  un  personatge que  no  pertanyia  en  aquell entorn,  em  sentia  com  un  espectador que  tracta  de  capturar  golut les imatges  que  se  li  oferien  gratuïtament.
Per  un   instant  la  visió  d’aquell gran  edifici  em  va  pertorbar   i  vaig sentir  la  necessitat  d’apropar-me per  intentar  reconeixer-lo era  tal  la  seva  magnificència ...
Com  un  Santuari envoltat  de jardins  magnífics, pollancres  esvelts, saules  i altres  especies d’arbres  vorejaven  el  camí,  fins  i  tot  en  un  indret  especial un  petit  zoològic amb  vistosos  animals que atreien  la vista  dels  vianants . Travessava  embaladida  els  diferents  camins  fins  arribar  a  la  porta  principal on s’albiraven  unes  grans  sales amb  taules  plenes d’estudiosos,  immersos  en  el  seu  treball,consultant  els  rotlles  de papir, testimonis  de  tot  el  saber  del  món  antic
Aqueta  visió  es  la  que  em va  ajudar  a  esbrinar  el lloc  on  em  trobava.
Dins  la  gran  biblioteca  d’Alexandria.
Jo  amant  de la  filosofia  i  del  pensament com podia  estar allí sinó  era   per la  vivència   màgica d’un  somni.
Vaig  acceptar feliç aquesta possibilitat  de  poder  fer  aquest  viatge    en  el  temps  en  un lloc  per  a  mi   sempre  prodigiós  i  anhelat.
El  prodigi  del  coneixement  de  la història  de la  Humanitat  al  meu  abast, llibres  i  obres de  Grècia ,Pèrsia , de  Palestina  d’Africa.
Una  frisança  em  va   envair: Podia  jo  llegir  algun  d’aquests  llibres?  Em  podria  sadollar  de  la  bellesa del  seus  escrits?
La  Història  del  món, documents  inèdits  de  savis com  Arquímedes el  més  notable  científic  de  l’antiguitat; d’Erastones l’autor  d’una  geografia  i  un  mapa exacte  del  món  conegut, d’Herofil  que  va  arribar  a  la  conclusió  que la intel·ligència  no  està  en  el  cor  sinó  en  el  cervell. Les  conclusions  de  Plutarco  on  va  saber  transmetre  l’incendi  d’Alexandria .
En  aquest  punt  vaig  ser  completament  conscient  que  en  aquest  somni  a  vivia  una  història  real  i  fantàstica que  estava  arribant  al  final..
Em  vaig  despertar, al  meu  costat  El  llibre  obert  Capítol VI. “  Les  ombres” Semblava  un  somni tot  el  llarg viatge ,  els  perills  evitats, tota  una  etapa  de  la  meva  vida...