SANDÀLIES D'ESCUMA MMAA

Persèfone

En la mitologia grega, Persèfone (Περσεφόνη) era una deessa, filla de Zeus i de Demèter, que es va haver de casar amb Hades i es va convertir en deessa dels inferns.

Quan Persèfone era jove s'anomenava Core que significa «donzella». Hades, déu del món subterrani, estava enamorat d'ella i un dia que Core va sortir a recollir flors, Hades la va raptar per convertir-la en la seva esposa. Quan Demèter es va adonar que la seva filla havia desaparegut, es va posar a buscar-la arreu del món durant nou dies i nou nits, però no la va trobar. Al final va demanar ajuda a Zeus, que li va explicar el que havia passat i que Coré ja no era una donzella sinó l'esposa d'Hades i s'anomenava Persèfone. Això va fer enrabiar a Demèter i com que era la deessa de la fertilitat de la terra va prohibir que les plantes creixessin i aviat tot el món va ser un desert. Al final, Zeus va ordenar a Hades que retornés a Persèfone a la seva mare, però això ja no era possible perquè, mentre Persèfone havia estat als Inferns, havia menjat sis grans d'una magrana i tot aquell que provava l'aliment dels morts ja no podia abandonar aquell món. Però com que Persèfone només havia menjat sis grans, es va acordar que podria passar 6 mesos de l'any al món dels vius i l'altra meitat de l'any al món dels morts (altres versions diuen 3 i 9 mesos, respectivament).

Persèfone tenia el poder de fer passar els vius al regne dels morts només tallant-se un cabell (el fil del destí).

A Roma se la va identificar amb Prosèrpina i el seu equivalent egipci era Isis. Totes tres simbolitzen el mateix, la llavor que penetra profundament en la terra fins que germina, brota i torna a sortir a la llum del sol.

Se sol representar com una noia jove amb un ram de narcisos a la mà (les flors que collia quan la van raptar) o asseguda en un tron de fusta (com a reina dels Inferns) o també al costat d'Hades, dalt d'un carro tirat per quatre cavalls negres.

Visió general

La figura de Persèfone és actualment molt coneguda. La seva història té un gran poder emocional: una donzella innocent, el dolor d'una mare pel rapte i la tornada de la seva filla. També és citada amb freqüència com a paradigma dels mites que expliquen processos naturals, amb el descens i la tornada de la deessa provocant el canvi d'estació.

Però els grecs també coneixien una altra faceta de Persèfone. Ella era a més la terrible Reina dels morts, el nom de la qual no era segur pronunciar en veu alta i a la que es referien com "La Donzella". A L'Odissea, quan Odisseu viatja a l'inframón, al·ludeix a ella com "Reina de Ferro". El seu mite central, encara amb tota la seva familiaritat emotiva, era també el context tàcit dels estranys ritus iniciàtics secrets de regeneració dels misteris eleusins, que prometien la immortalitat a participants: una immortalitat en el món subterrani de Persèfone, en un banquet amb els herois sota la seva mirada.

SANDÀLIES D'ESCUMA MMAA

Imatges  que  deixem.

Era  un  dia  de  festa; la  plaça  plena  de  gent,llum , música  i  alegria.

L’ambient  estava ple  de màgia; embaladida  em  deixava  portar per  la imatge  de  felicitat  que  resplendia   en  totes  les persones  que   gaudien  de  l’espectacle meravellós  que  els  grup  de  dansaires  amb  les  seves  danses  oferia   al  mig  de  l’escenari.  La  festa  s’allargava  així  que  com  s’atansava  l’hora   de  tornar  a  casa  , em  vaig  acomiadar  de  l’amiga  que  tenia  més  a prop i  vaig  sortir  com  un  llampec.

Girant  la  vista , vaig  donar   l’última  llambregada  a  la  plaça; bullici, llum  i  música.

De pressa   em  vaig  anar  allunyant , el  camí  s’anava  tornant  més  solitari  i  fosc.

No  mirava  pas  cap  el  fons  del camí,  la  solitud  i  una boira  espessa  com  una capa  embolcallava  el camí; les  llums  esmorteïdes,les cases  fosques tothom  estava  a la  festa.

Una  por  irracional  m’anava  envaint;  els  arbres  prenien figures fantasmals, fins  i  tot  em  semblava  sentir  veus  i  passos  que  em  seguien, cada  vegada corria  i  corria  més , notava  que  em  faltava  l’alè.  Una  mà  em  va  agafar  per  la  cintura,  un  esglai  va recórrer  el  meu  cos. Era  un  noi  de  la  colla, - no corris  tant, jo  he  vingut  perquè  després  vull  tornar  al  ball,  va! anem  junts

SANDÀLIES D'ESCUMA MMAA

 Els  Minairons

Els minairons són un tipus de follets que apareixen als Pirineus, pel Pallars, l'Alt Urgell, l'Alta Ribagorça i Andorra.
Són descrits com uns gnoms molt menuts que, segons diu la tradició, cabien dins un canut d'agulles o dins el mànec d'una falç.
No tenen una forma definida, tot i que alguns autors indiquen que recorden petits insectes, mosques, borinots o espurnes de llum.
Aquests éssers menuts tenen la capacitat de realitzar tasques dures i fatigoses de la manera més ràpida i infatigable;
les més conegudes són la de segar un prat en una nit, encunyar moneda, construir cases... fins al punt que quan una casa s'enriquia massa de pressa, sovint els veïns arribaven a la conclusió que tenien minairons treballant per a ells.
.
Però també tenen un vessant fosc. Un cop s'obria el canut, aquests éssers sortien cridant: "què farem, que direm?".
Si no es tenia una feina preparada, llavors mataven qui els havia despertat.
Diverses explicacions sobre els orígens de les tarteres han començat d'aquesta manera, ja que l'heroi, en trobar-se amb els minairons de la forma més inesperada, els fa agrupar totes les pedres d'un prat a la muntanya per tal de salvar la vida.
*J. Casanova, J. Creus
*dins "Més ràpids que el llamp, més vius que el foc."

SANDÀLIES D'ESCUMA MMAA

El  castell dels  Minairons

Asseguda  a  la  cadira  a l’hora  tranquil·la  de la  migdiada   l’Anna  intentava  fer  el  dibuix  del coixí de punt  de   creu  que  la seva  àvia  s’havia  entossudit   a ensenyar-li. -una  mica  cada  dia ,quan  acabi  l’estiu ,veuràs  quina  il·lusió que  et  farà   quan  el  vegis  acabat!

Però  l’Anna  pensava, avorrida  i  malhumorada  que  no  se’n  sortiria, les  seves mans  maldestres , el fil encartonat   de  tan  fer  i  desfer...

Li  va  caure  l’agulla  , no la  trobava, així  que  va  anar  a buscar  el  canó  d’agulles   que  l’àvia  tenia  endreçat . El va  obrir  i  de  sobte  totes les agulles  es van  escampar  per terra i una  corrua  d’essers  petitíssims  van  començar  a desfilar davant  de  la  seva  mirada  estorada ,disfressats  de colors  vermells  ,blaus  i  grocs  ,fent  una  gran  xerinola.. -estem  molt  contents  perquè  ens  has  obert  la  porta, que  vols  que  fem?..

-Què  fas? -  aquest  brodat  però  no  me’n  surto...

-Van  esclatar  a riure,  i  dit  i fet  van  acabar  el  bordat  amb  no  res.

Bocabadada   no  sabia  que  dir

- Vine  amb  nosaltres  coneixeràs el  nostre  palau  i  saludaràs  a  la Reina .

I tot  seguit  la  van  agafar  de  les mans i  van  travessar  el canut  de  les  agulles  .Quina  sorpresa ! uns  jardins  d’una  vegetació  exòtica  i  exuberant  envoltava  el  palau  d’or  que  s’albirava al  fons; una  gran  porta  d’ or  i  maragdes es  va  obrir  miraculosament;, una  llum  radiant  envoltava  tota  l’estança, mil  i mils  de petits  follets  els  rebien amb  alegria tot  dient  que  vols  que  fem? Ballant  danses   engrescadores,  i  tot  desfilant  per  les diferents  sales  del  palau ple  de figures  de marbre   que  parlaven,  flors  del  color  més  vius i  fragàncies  encisadores,  la  saludaven , cofres  plens de  joies,  collars,  braçalets cisellats amb or  , perles, maragdes, catifes  , damassos  fins  arribar  a  la  sala  real.

La  reina  asseguda  al  tro  real  d’or  marfil i  pedres  precioses  ,d’una  bellesa  extraordinària, somrient  l’acollia  i  també  li  feia  la  mateixa  pregunta  Que  vols  que  fem?.-L’Anna  va  respondre: vull tornar  a  casa.

Immediatament  es  va trobar   asseguda  al  costat  del  coixí. He  tingut  un  somni ?es preguntà, mirà  el  seu  entorn   amb frisança i veu  el  coixí que  romania  tranquil completament  acabat...

Desfilada de Festa Major

Desfilada  de  Festa  Major

El dia  de  la  gran  festa  , La  Mercè,  tota  la  ciutat  s’engalana, un  reguitzell  d’actes  marquen  l’inici  de  la  gran  festa. El  pregó  , la  cercavila  de gegants ,  el  correfoc...

Comença  la  desfilada  de tots  els  elements  de  les  comparses  de  Barcelona, l’àliga,

El  lleó, el  drac... els  gegants  de  la  Ciutat  i  els  gegants  del  Pi.

Acompanyats  de  la  música   dels  ministrals;  els  elements  de  la  comparsa  es  dirigeixen  a  la  plaça  de  Sant  Jaume. On  mostren  els  seus  balls, abans  del  toc   final  on  tots   els  elements  de  les   comparses  ballen  alhora, giravoltant  per  la  plaça.

Oferint  un  espectacle  magnífic  i  multicolor a  tot  el  públic  assistent; l’agitació, la  cridadissa  dels   nens, la  plaça  de  San  Jaume  plena  de  gom  a  gom,  grans  i  petits  fruint  de  la  festa.

Els  gegants  són  els  grans  protagonistes  de  la  gran  cercavila amb  la participació  dels  gegants   de  tot  Catalunya i  alguna  parella  de  fora . Tot  i  que  cada  barri té  la  seva  pròpia  parella  de  gegants  però els  protagonistes  indiscutibles continuen  sent  els  gegants  de  la  Ciutat  i  els  gegants  del  Pi.

Jaume  I  i  la  seva  esposa Violant  son  els  personatges  que  representen  amb  tota  la  seva   majestat, els  gegants de la  Ciutat, per altra  banda  El  Mustafà  i  la  Elisenda, ja  són  coneguts  l’any 1610. El  seu  rastre  es  perd  al  segle  XIX, fins  que  els  seus  caps  apareixen  en  unes  golfes  de  l’església  del  Pi  l’any 1959.

Després  de  la  gran  demostració  són  honorats  i  aplaudits amb  forta  aclamació  per  tot  el  públic i així  es  dóna  per  acabada   la  solemne  desfilada   dels  gegants;  un   immens  esclat  de  foc  i  petards  corona   la  festa.

 

SANDÀLIES D'ESCUMA MMAA

El  barri  nou

Encara no  feia   dos mesos que  havia  arribat  al  Barri, però  ja  coneixia  els  indrets  més  anomenats .

El  balcó  donava  a  la gran  avinguda, rodatge  incansable  de  l’anar  i  venir  dels  cotxes;  a  banda  i banda,  els  camins  dels  vianants  a l’esguard  de les  fileres  d’arbres, fidels  anunciants  del  canvi  d'estació; ara  atapeïts de fulles,  que  cobreixen  el  passeig  com una  suau  mantellina  que  deixa  passar  subtilment  la  llum  del  sol. 

El  gran  centre  comercial  com  esquer  dels  milers  de  compradors i curiosos   que  per  allí  passen  .
La  plaça  de  toros,   ara  en  decadència

Molt  a prop quasi  a tocar  la silueta  cònica  de la  gran  torre,  amb  els  guinyols  de  les  llums  vermelles i  blaves  a  la  nit; més  enllà  les quatre  torres  de  la  gran  Basílica, que  amb  el  seu  somriure  dolç  i pragmàtic s'erigeix com  el  símbol  cabdal  de  la ciutat

Al  fons   el terreny  reservat  al  art  i  la  música :  el gran  Teatre  i  l’Auditori.

Tot  això  envoltat  amb  l’olor  salobre  anunciant  la  proximitat  del  mar.

Petit  món  cosmopolita ple  de  vida  i  llum

Un ram de gessamins

Dediquem  aquesta  cançó a  l'amor que  la  Glauca  sentia  per  Léukión


BIR DEMET YASEMEN ( un ram de gessamins)


No s'ha mort el  desig, el desig que sent per tu
Nos'ha mort el  desig, el desig que sent per tu
No hi fa res  plorar ,nohi fa  res morir,
el desig és aquí, no s'acabarà així.
No hi fa res no  plorar, no hi  fa  res morir,
el desig és més  fort, fa tot sol el  seu camí.

Per més que em lamenti, si el meu desig
ni sent ni veu ni espera,
per més que m'allunyi si el  meu  desig
surt de mi cridan-te.

No hi fa res no ploraar, no hi fa res no morir,
el desig és aquí, com el sol surt al matí.
Nohi fa res no plorar, nohi fa res morir,
el desig és tossut, va trenant el  seu camí.

Per més que em lamenti, si el  meu desig
ni sent ni veu ni espera,
Per més que m'allunyi, si el meu desig
surt de mi cridan-te.

No hi fa res no plorar, no hi fa  res morir,
el desig és aquí, no s'acaba així.
No hi fa  res no plorar, no hi fa res no  morir,
el  desig és  més fort, fa tot sol el  seu camí.

Música JOHN BERBERIAN
Lletra MARIA DEL MAR BONET

Viatge amb tren

Sempre  m’ha  agradat  el  bullici  de  les  estacions;  l’anar  i  venir  de  la  gent;  joves  ,grans  ,nens , alguns  carregats  amb grans  maletes, altres  alleugerits  de  equipatge , ràpids  travessant  segurs  l’andana   fins  arribar  just  davant  del  tren  que  els  portaria  al  seu  destí...

Però  el  dia  que  vaig  anar-me’n  de  la  ciutat  tenia   el  cor  massa  oprimit  per  delectar-me  amb  l’observació  de tota  la  gent que  passava  pel  meu  costat.

Així  i  tot    la imatge  d’una  parella d‘enamorats va  captar  el  meu  miratge:

Ella  cabells   de  color  de mel  enrinxolats amb  una  cinta  vermella que  els  recollia  i  deixava  veure  la  seva  cara de  deessa grega. Ell alt  i  ben  plantat amb  una  mirada  dolça  que  s’omplia  a  vessar  d’ella; abraçats  tendrament, el  món  continuava  girant  al  seu  voltant. Atents  al  rellotge,  comptant  els  minuts  que  restaven  per  estar  junts. El noi  puja  al tren s’emporta  amb  ell la  visió  de  la  noia   enamorada   i  el  record  del  dies  viscuts. Arribaria   a  bon  port  el  seu  amor?...Interiorment,  j  vaig  decidir  que  sí.

El  brogit  de  l’arribada  del  tren  que  feia  puntualment  l’entrada,  va  trencar el  fil  dels  meus  pensament. 
 Vaig  pujar;  l’interior  funcional  i  minimalista,la seva aparença res  a veure amb  els  trens   regionals:  La  rapidesa  i  el  confort el  seu  lema.

Els  passatgers    la  majoria  amb  ordinadors  portàtils    i  telèfons  mòbils  , submergits  amb  el  seu  món, pràcticament  la  salutació  d’entrada  era  l’únic intercanvi  de  paraules  que  es  dirigien.

Un  viatge  de tres  hores  es va  convertir  amb  una. Aquesta  rapidesa  per  a  mi  era  necessària  m’urgia  arribar  a  l’hospital   on   la meva   tieta estava   ingressada. 

A la tornada  més  tranquil·la  vaig  agafar  un  tren  regional. Abstreta  en  els  meus  pensaments , tranquil·la  perquè  l’ensurt  de  la  tieta  no  era  important.  Vaig  seure  al  costant  de  la   finestra , gaudint  del  paisatge;  poblets  que  anaven  desfilant ,  la  majoria  d’estacions  buides; simetria  de les terres, la  visió  blanca  del  ametllers, files  d’oliveres, tirallonga  de sembrats tendres, la figura  llunyana  d’un  pagès llaurant  la terra, colles  d’homes  que    asseguts dalt  del  seu  tractor tornaven  de  la  feina .

Terra  bíblica de  les  Garrigues  de  color  d’ocre de  similitud a  la  terra  porpra de  l’Armènia

Aclepsi

Déu de la medicina.

Asclepi va ser, en la Grècia antiga, déu de la medicina, i va passar a Roma amb el nom d’Escolapi.

Representació.
La seva representació artística sol ser com la de l'Asclepi emporità: un home madur o més aviat vell, amb barba i un mantell que deixa nu una part del pit i un braç, que porta a la mà el bastó dels caminants on s'enrosca una serp.

L'origen mitològic.
El culte d'Asclepi és probablement d'origen tessali. Fill d'Apol·lo i de Coronis (la mare era filla del rei lapita Flègies) i pare d'Hígia. Va ser dotat amb el do de la curació i per això guareix els malalts. Però practica també el do de la resurrecció dels morts, praxi que no agrada gaire a Zeus, l'avi d'aquest déu emporità. Zeus, després d'haver rebut nombroses queixes perquè el seu nét, amb tanta resurreció, buida l'Hades (infern de la mitologia grega), decideix fulminar-lo.

Sandàlies d'escuma

Pas  a  pas  ens  anem  endinsat  en  el  mon  de   Maria  Àngels Anglada .Cada  vegada  , la  seva  prosa  poètica  en  fa  presa  i  enamora,ens  omple  el  cor  de  sensacions.

Els  seus personatges  llunyans en el temps  però  alhora  reals  en  les  seves  emocions, en  el  món  actual

Ens  transmet  la  màgia ,  la  poesia i les  vivències  del món antic  a Grècia  bressol  de  la  nostra  cultura

Sàndalies  d’escuma  ens  narra  la vida  d’una  imaginaria  poetessa Glauca  ,  adolescent,que  ens  fa   la  descoberta  dels  seus  sentiments  més  íntims . l’amor  jove adolescent  i  la  passió  per  la  música  i  la  poesia  ens fa   viure  sentiments  amagats.