dilluns, 31 de gener del 2011

El meu poble




 El   meu  poble

Us  vull  parlar  del  poble on  vaig  néixer  i  porto  molt  endins  , i  encara  avui quan  albiro  el  campanar  un  neguit  em  fa  arrupir  el  cor  d’alegria.
Les  Borges  Blanques capital  de les Garrigues, és  una   petita  ciutat  de  la  Plana  de  Lleida.
Limita  al  Nord  amb  la   plana  d’ Urgell. Del balcó estant  que  envolta    el  campanar de l’església la visió d’aquesta  Plana és  magnífica , geometria  perfecte  de  camps  sembrats, arbres fruiters; préssecs,  pomes,  peres, que  omplen  l’aire de  dolçors  quan  maduren i vius  colors,verds , marrons  vermells...
A l’ Est el  canal  d’Urgell , una  cinta  d’aigua  tranquil·la ,protegida  per  arbres que  l’escolten  i  acompanyen, va  fent  camí,donant  vida  i  riquesa  tot  dibuixant racons  serens  i  romàntics.
Al  Sud  paratges  de  secà, esbarzers posats  sobre  el paisatge, conreus  d’ ametllers i d’oliveres,que  enlluernen  amb  la  llum  del  sol,que  mostren  ufanoses  el  fruit   que  donarà   el  millor  oli  del  món.
A l’Oest la  Conca  de  Barberà serrals  boteruts,  mines de pedra , necessàries per  la  construcció d’ espones  i  les típiques  cabanes de  volta de  les Garrigues, terres  de vinyes  i  bon  vi.
Ara,  no  puc  deixar d’esmentar  a grans  trets els  llocs  mes  emblemàtics  d’aquesta  ciutat.
Començarem  per  l’església  neoclàssica amb  el  seu  campanar  protector  i vigilant.
Tot  baixant  ens  trobarem  amb  la   plaça  Major ,amplies porxades  l’envolten  als  dos  costats, cases  senyorials  de  la  Renaixença, plenes  d’història  i fil  de somnis i  records... Seu  del  gran  Mercadal , botigues  de tota  la vida  on  s’hi  pot  trobar  tot allò que  hom   necessita, pageses  oferint  la  millor  fruita , verdura  acabada  de collir,omplen  l’espai  de  flaires   saborosos; sense  deixar  de banda  el  forn. Encara  ara  em  sembla  sentir l’aroma   del  pa  petit  i  les coques de recapte.
Si  ens  endinsem  al  poble  podem  conèixer  el  barri  antic, carrers  nets  i  polits
I  al  vell mig  de la ciutat el  Passeig  del  Terrall. On  s’hi   troben  les  dues  basses  amb  signes  ànecs , oques  , i  una  gran  zona  de variada  vegetació  i  arbres  i  la premsa  d’oli com  les d’abans, a títol  de  monument  de la pagesia.
Als  afores  de les  Borges al  peu de  la  carretera de  Lleida s’ha  obert  un   parc  temàtic  de l’oli, i  un  museu etnogràfic  en  una  masia  vuitcentista.
Tot embolcallat  a  l’estiu per  un  sol  viu  i  resplendent, un cel  esclarissat ,on  estols  d'orenetes,d’estornells  i  calàndries  el  creuen ; un vent  poètic  de  marinada, i  un  olor  a terra  eixuta   i  la  polseguera  dels  grans  batuts.
I  a  l’hivern, fred viu,i boira  gebrada que  ens  embolcalla i  ens  fa  sentir  immersos en  un  món  màgic i  íntim.

dissabte, 15 de gener del 2011

Biografia GREGORI DE NAREK



Gregorio de Narek (Nareksky "). Neix  aproximadament 951-1003 -  Armènia.  Poeta filòsof, monjo, místic,teòleg un representant dels poetes  armenis a principis del Renaixement.


 Gregori gairebé  va  passar tota la seva vida  al monestir Narekskom amb una rica biblioteca, on va tenir l'oportunitat de llegir les obres dels filòsofs antics en els escrits originals dels  Pares de  la Església. Va rebre el rang de Archimandrita (vardapet ", traduït de l'armeni antic -" mestre "). 

 Va ensenyar a l'escola del convent. 

Poesia Narekatsi profundament "bibleichna" ple d'imatges, temes i realitats de la història sagrada. 
En el Llibre de les Lamentacions , com en "Conan el Gran,"  els esdeveniments i les persones d'ambdós Testaments són el punt de partida per reflexionar sobre la vida, les imperfeccions i pecats de l'home.

Aquesta és una conversa confidencial, que porta l'ànima a Déu, ple de penediment i el desig de puresa. 

La lírica i el poema místic "Llibre de les Lamentacions", traduït a molts idiomes, ha jugat un paper important en el desenvolupament de la llengua literària d'Armènia.

 Publicat per primera vegada en 1673 a Marsella.

Quadern d'Aram

Carnet  d’Aram   Alèxia


Però  tement  perdre-ho  tot si  vull ser  exhaustiu,  com  els  ulls   massa  febles  per   resistir  la  mirada  del  sol, diré  poques  coses  i  en  passaré  moltes  en  silenci.

GRIGOR  DE  NAREK

Reflexió 


Solament  a l’abric  d’un silenci  profund   s’aconsegueix  fugir  de  la  por  assoladora  de  la  pèrdua.

La  vida  ens  porta  a situacions difícils,  que  potencien    la   por   que  ens  fa  febles:
La  malaltia, el  treball, la  família. La pèrdua  irreversible  de  qualsevol  d’ells, col·lapsen  els  nostres  sentiments.
E l  silenci és l’escut que  protegeix el  fil   prim  de  l’esperança, com  el  ble  d’una  llàntia que  tremolosament  s’apaga  sinó és  posa a l’esguard


dijous, 13 de gener del 2011

ATZAROLA

Tanka 


Atzarola

Flor de recança,
atzarosa, atzarola.
Tot just esclates,
i el vent fa dels teus pètals
ales de papallona.

            Marius  Torres


GLOSSARI


Atzarola o atzerola: f. Fruit comestible de l’atzeroler, d’uns 2
centímetres, vermell o groguenc.

Atzeroler: m. Arbust de la família de les rosàcies, espinós, molt
semblant a l’arç blanc, amb els branquillons joves i el calze
tomentosos i blancs, originari de la Mediterrània oriental i cultivat,
sobretot antigament, pels seus fruits, les atzeroles, i per la seva
fusta, dura i resistent (Crataegus azarolus).

Recança: f. Greu que sap de fer o d’haver fet, de deixar o d’haver
deixat de fer, alguna cosa.

Atzarós –osa: adj. Que exposa a un risc o riscos.