Viatge amb tren

Sempre  m’ha  agradat  el  bullici  de  les  estacions;  l’anar  i  venir  de  la  gent;  joves  ,grans  ,nens , alguns  carregats  amb grans  maletes, altres  alleugerits  de  equipatge , ràpids  travessant  segurs  l’andana   fins  arribar  just  davant  del  tren  que  els  portaria  al  seu  destí...

Però  el  dia  que  vaig  anar-me’n  de  la  ciutat  tenia   el  cor  massa  oprimit  per  delectar-me  amb  l’observació  de tota  la  gent que  passava  pel  meu  costat.

Així  i  tot    la imatge  d’una  parella d‘enamorats va  captar  el  meu  miratge:

Ella  cabells   de  color  de mel  enrinxolats amb  una  cinta  vermella que  els  recollia  i  deixava  veure  la  seva  cara de  deessa grega. Ell alt  i  ben  plantat amb  una  mirada  dolça  que  s’omplia  a  vessar  d’ella; abraçats  tendrament, el  món  continuava  girant  al  seu  voltant. Atents  al  rellotge,  comptant  els  minuts  que  restaven  per  estar  junts. El noi  puja  al tren s’emporta  amb  ell la  visió  de  la  noia   enamorada   i  el  record  del  dies  viscuts. Arribaria   a  bon  port  el  seu  amor?...Interiorment,  j  vaig  decidir  que  sí.

El  brogit  de  l’arribada  del  tren  que  feia  puntualment  l’entrada,  va  trencar el  fil  dels  meus  pensament. 
 Vaig  pujar;  l’interior  funcional  i  minimalista,la seva aparença res  a veure amb  els  trens   regionals:  La  rapidesa  i  el  confort el  seu  lema.

Els  passatgers    la  majoria  amb  ordinadors  portàtils    i  telèfons  mòbils  , submergits  amb  el  seu  món, pràcticament  la  salutació  d’entrada  era  l’únic intercanvi  de  paraules  que  es  dirigien.

Un  viatge  de tres  hores  es va  convertir  amb  una. Aquesta  rapidesa  per  a  mi  era  necessària  m’urgia  arribar  a  l’hospital   on   la meva   tieta estava   ingressada. 

A la tornada  més  tranquil·la  vaig  agafar  un  tren  regional. Abstreta  en  els  meus  pensaments , tranquil·la  perquè  l’ensurt  de  la  tieta  no  era  important.  Vaig  seure  al  costant  de  la   finestra , gaudint  del  paisatge;  poblets  que  anaven  desfilant ,  la  majoria  d’estacions  buides; simetria  de les terres, la  visió  blanca  del  ametllers, files  d’oliveres, tirallonga  de sembrats tendres, la figura  llunyana  d’un  pagès llaurant  la terra, colles  d’homes  que    asseguts dalt  del  seu  tractor tornaven  de  la  feina .

Terra  bíblica de  les  Garrigues  de  color  d’ocre de  similitud a  la  terra  porpra de  l’Armènia

Aclepsi

Déu de la medicina.

Asclepi va ser, en la Grècia antiga, déu de la medicina, i va passar a Roma amb el nom d’Escolapi.

Representació.
La seva representació artística sol ser com la de l'Asclepi emporità: un home madur o més aviat vell, amb barba i un mantell que deixa nu una part del pit i un braç, que porta a la mà el bastó dels caminants on s'enrosca una serp.

L'origen mitològic.
El culte d'Asclepi és probablement d'origen tessali. Fill d'Apol·lo i de Coronis (la mare era filla del rei lapita Flègies) i pare d'Hígia. Va ser dotat amb el do de la curació i per això guareix els malalts. Però practica també el do de la resurrecció dels morts, praxi que no agrada gaire a Zeus, l'avi d'aquest déu emporità. Zeus, després d'haver rebut nombroses queixes perquè el seu nét, amb tanta resurreció, buida l'Hades (infern de la mitologia grega), decideix fulminar-lo.

Sandàlies d'escuma

Pas  a  pas  ens  anem  endinsat  en  el  mon  de   Maria  Àngels Anglada .Cada  vegada  , la  seva  prosa  poètica  en  fa  presa  i  enamora,ens  omple  el  cor  de  sensacions.

Els  seus personatges  llunyans en el temps  però  alhora  reals  en  les  seves  emocions, en  el  món  actual

Ens  transmet  la  màgia ,  la  poesia i les  vivències  del món antic  a Grècia  bressol  de  la  nostra  cultura

Sàndalies  d’escuma  ens  narra  la vida  d’una  imaginaria  poetessa Glauca  ,  adolescent,que  ens  fa   la  descoberta  dels  seus  sentiments  més  íntims . l’amor  jove adolescent  i  la  passió  per  la  música  i  la  poesia  ens fa   viure  sentiments  amagats.

SANDÀLIES D'ESCUMA MMAA

...Havia  fet  quinze  anys  i  encara  no  coneixia  les  roses  d'Afrodita: vull dir que  no  havia  sentit mai  la  frisança  per  cap  noi  i  pensava  com  un  infant.

Un  dia  de  pluja

A  la  sortida  de l’escola  , era  una  temptació  fer  una  ullada  a  la  platja. La  teníem  tan  a prop! Tot  passejant  i parlant,  ens  adreçaven  al  nostre  punt  de  trobada  , quan  faltava  poc  per  arribar-hi ens  posaven  a  córrer  ,  a veure  que hi  arribava  primer  , era  una juguesca  que  ens  divertia. Els  nostres  14  anys  tenien  reaccions  insòlites de  persones assenyades  a  vegades   i  infantils  altres.

Asseguts  a   la  sorra; gaudien  de  la  visió  esplèndida  de  la   blavor  del  mar i  del  cel,  de  la  música de les  onades  , i de l’olor  salada  que  impregnava  l’ambient

Fluïen  les  converses; volíem  aprofitar  els  dies  que  faltaven  per  acabar el  curs.

Era  l’últim  any  a  l’escola, aviat   la  deixaríem:  uns  per  anar  a treballar  , altres continuar  estudiant, o  a  aprendre  un ofici. Paladejàvem  aquelles estones; històries, rialles, acudits.   Ens  enteníem  tan  bé!

De  tota  la  colla  solament  l’Oriol  em  treia de polleguera , que  amb  el  seu  caràcter  burleta , semblava  que  sols  l’interessava  fer-me  enrabiar, li agradava   contradir-me  en  tot ,  em  tenia  ben tipa!

Així  va  arribar  l’últim  dia,no  tots  agafàvem  el  mateix  camí. El  comiat  fou trist  i  alegre  a  la  vegada, tots  vam  fer  el  jurament:  que  un  cop  al  mes  ens  trobaríem  al  mateix  lloc i  intercanviaríem  impressions.

 Aquesta  vegada  em va  sorprendre  que  l’Oriol estigués  tan  callat. Tot  anant  cap  a  casa  es  va  posar  al  meu  costat. – Què et passa  que  no et  trobes  bé?li vaig dir. Si  però em  sap  greu  pensar  que  ja  no  ens  veurem .- Què  no  vindràs  un  cop  al  mes,- ja  veuràs  encara  serà  més  divertit, tindrem  més  novetats  per  explicar-nos- Si  pot ser  sí , però  em  sap  greu. Ara me’n vaig  de  vacances al  poble  del  meu  pare  a  Tarragona,   jo  l’ajudaré  al  camp ,  no  tornaré  fins  al  començament  del  curs  a l’Escola   d’arts  i  Oficis .

-Bé , ja  ens  veurem , i molt tímidament  es  va  atansar i em  va  fer   un  petó  a  la galta , -que  em  va  commoure  per  la  seva  tendresa,la  meva  cara  va  envermellir com  les  roselles a  l’estiu  .  Adéu a  reveure! Ens  vam  acomiadar  i  cadascú  va  tirar  cap  el seu  camí

L’estiu  va  passar  ràpid i  va  arribar  el  primer  dia  de  classe  a l’ Institut  Verdaguer  al  bell  mig  del  Parc  de  la  Ciutadella. Cada dia  un  ventall  de  novetats ens  feia  estar  expectants. L’entorn ,una  vegetació  exultant  s’obria  als  nostres ulls,i ens  feia  gaudir  de la  natura, els professors, les  assignatures,  els  nous  companys.

Un dia  d’una  manera  inesperada  el  cel  es va  anar  enfosquin   i   després  d’una  estona  de  llampecs  i  tronades,   un  xàfec  va  esclatar  a  la  sortida  de  classe.

Tots  esperant al  portal que  la  pluja  frenés  la  seva  fúria , al  girar  la  vista al  llindar    de  la  gran  porta  ; Quina  sorpresa !  veure  l’Oriol palplantat  amb  un  gran   paraigua  negre . Hola! va  dir com si res, com què  plovia  tant  he  pensat  que  potser  no  portaries  paraigua. El  cor  em  va donar  un  salt i   em  vaig  posar tímidament sota  el  paraigua ,  en  aquell moment  vaig  sentir  una  esgarrifança i la  meva  cara  va  envermellir com  les  roselles a  l’estiu

 Me’l  vaig  mirar  de   cua  d’ull ; havia  crescut  , estava  canviat  ja  no  tenia  la  expressió  burleta, parlava  seriosament...  i  així  sense  més i més van  començar  a caminar.

Aquell  paraigua,la música sincopada de la pluja sobre ell, la  cortina  d’aigua que  l’envoltava, el  xipolleig  al caminar   van  ser  els  còmplices de  la  desvetllada   dels  nostres  sentiments...

A partir  d’aquell  dia,  moltes  vegades  apareixia   L’Oriol sempre  sorprenent, palplantat  al  costat  del  llindar  de la porta; i  de  veritat  que  cada  dia  m’agradava  més,  una  amalgama  de  sentiments  fluïen   dintre   del  meu  cor quan  albirava  la  seva  figura  esvelta i  la  mirada  del  seus ulls atzabeja; les  galtes se m’encenien  i  el  cor repicava  d’alegria. Aquelles  curtes  passejades ens  portaven a  la  descoberta  de  noves  sensacions, Gaudia   de  la  seva  companyia  i  reia  els  seus  acudits.

Fins  que  un  dia  un  canvi  de la  feina  del  seu  pare  el  va  dur  lluny  de  la  ciutat i va  capgirar  els  nostres destins.

Mai  més  el  vaig  veure, la tristesa  i   la   melangia  van  omplir  molts dies , però  el  temps  i  la  joventut  van  anar  guarint  la  frisança però encara  ara   el  seu  record continua  guardat  com  un  petit  tresor