SANDÀLIES D'ESCUMA MMAA

 Artà

El  cervell té  ressorts  que  a  vegades  interactuen  i  de  sobte  fan  sortit  d’una  manera  inesperada situacions  i  records  que  semblaven  guardats  en  el  lloc   més  amagat  de  la  memòria.

Així  és   com   sense  ni  pensar-ho va  sorgir  el  nom  d’Artà.

El  poble  que  vaig  conèixer  fa  cinquanta  anys  en  el  nostre  viatge  de  noces a  Mallorca.

Sortin  de  la  Mallorca  glamorosa   i  cosmopolita vam  agafar  la  carretera  que  ens  duria  a  Artà. Durant  el  curt  trajecte  gaudíem  del paisatge, i  la  conversa...

Alzines,  ametllers   i  més  d’una  figuera  mostrava  ufana  la  seva  planta.

Un  cop   arribats vam  aparcar  el  cotxe davant  de  la  casa  de  la  tia  Bàrbara;  la  porta oberta  com  era  costum;  vam  entrar  i  fer  la  salutació habitual, Ave Maria!, tot  seguit  va  aparèixer la  tia  Bàrbara,alta  amb  una  magnificència  natural  , seria  i  acollidora  a  la  vegada.

Era  molt  aviat  així  que  vam  decidir  donar  una  volta   pel  poble  fins  a l'hora  de  dinar.

De  la  mà  del  meu  marit, en  aquelles  moments  dolços de  l’amor  novell, ens  vam  endinsar  pels  carrerons  estrets  ,  nets  i polits, cases  senzilles algunes  conservaven  l’estructura  medieval; cases  senyorials dels  antics terratenents o dels  que s'enriquien  a les amèriques , la  gran  església  gòtica a  la  part  més  alta  d’Artà  on s'albira  tot  el  poble,  inclús  el  mar  amb  el  seu  blau  maragda  lluminós.  Llocs  entranyables  que  de  petit  eren  l’esguard  dels  seus  jocs  de  les  seves   baralles  ,  de  les  seves  primers  xerrades  d’adolescent amb  les  noietes...

Va ser  una  passejada  llarga  curulla  de  records   que  encenien  espurnes  d’alegria  al  seus  ulls.

Ja  era  l’hora  de  dinar   els  cosins  van  preparar  un  saborós  àpat per  agrupar-nos  a  tots;  en  una  eixida,  el  lloc  més  fresc  de  la  casa  plena  de  flors  i  plantes que  omplien  de bellesa   i  encant  l’espai.

Al  final  del  saborós dinar  , va  aparèixer  l'amiga i  veïna de  porta  a  porta , companya  de  jocs  i  confidències, amb  una  gran  ensaïmada acabada  de   fer,  tendra  olorosa ,  empolsada  de  sucre  blanc com  una  mantellina  de  núvia. Tots  plegats  gaudíem  de   la  companyia  , records  rialles i  felicitat.

A  l’hora  baixa  , vam  visitar  la  fàbrica  de  cistelles,  senalles  ,  barrets, filigranes  de  palma  teixides  amb  art, per  a  mi  una  mostra  de  cadascuna.

Després el  taller  de  marbrista,  de  l’altre  cosí,  ple de  figures  de  marbre,  morters  i  altres  estris,  aquesta  vegada  per  al  nostre  aixovar   un  morter de  marbre.

Va  arribar  la  nit calia  tornar  a  Mallorca  on  teníem  compromesa  l’estada  per  quinze  dies.

Ens  van  fer  prometre  que  després  d’aquests  dies allargaríem  la  nostra  estada  a  les illes  quinze  dies més ,i  ens  tindríem  preparada  una  caseta  de   pescadors  a  Cala Ratjada a  vora el  mar. Una  oferta  temptadora ,  i  vam  fer  mans  i  mànigues per  acceptar-la.

Una  caseta  de  conte  de  fades. A  la  nit  la  solitud  i  el  murmuri del  mar  ens  bressolava, al  matí  el  sol  punyent  ens  despertava. Molt  a prop  al  port, un restaurant  on  servien unes  delicioses  llagostes que  captives  dins  al  mar  en  una  xarxa esperaven  ser  rescatades.

Un  sorprenent  viatge meravellós, el  més  feliç  de la  meva  vida

SANDÀLIES D'ESCUMA MMAA

...El  sol  resplandia  damunt  les  branques  més  altes  del  roure,  mentre  ocells  invisibles   no  paraven  de  cantar.

SANDÀLIES D'ESCUMA MMAA

La biblioteca d'Alexandria  avui

Dins el marc d'un projecte conjunt de la  UNESCO  i Egipte, la biblioteca del món mediterrani va ser construïda damunt les ruïnes de l'antic edifici Ptolemaic. Havia de poder acollir prop de 5 000 000 de volums.

Després que el president Hosni Mubarak posà la primera pedra de l'edifici, el 26 de juny de 1988, es va convocar un concurs mundial el setembre del mateix any per permetre als estats del món que proposessin projectes. Hi varen participar 400 arquitectes de més de 77 països. El jurat va triar d’entre els més grans arquitectes i bibliotecaris d'Alemanya, Suïssa, Itàlia, França, Anglaterra, els Estats Units, Mèxic, el Japó, l'Índia i Egipte. El guanyador del primer premi, de 600 000 dòlars, va ser l'estudi de l'arquitecte noruec Snohetta. La firma Snohetta/Hamza signà el contracte relatiu a la concepció i a la supervisió de l'execució del projecte l'octubre de 1993.

Poc temps després de l'obertura al públic, la nova Biblioteca Alexandrina va ser inaugurada pel president de la República Àrab d'Egipte el 16 d'octubre de 2002.

D'una bellesa arquitectònica atraient i d'una funcionalitat òptima, l'edifici, situat a la vora de la mar, té la forma d'un llarg cilindre de 160 metres de diàmetre, tallat en biaix. Des de l'exterior és un immens semicercle que s'eleva del terra, homenatge a, el déu Sol. La inclinació del sostre permet als nivells superiors de la biblioteca beneficiar-se de la il·luminació natural i d'atenuar els efectes de les ombres. Més profundament, els arquitectes no conceberen la biblioteca, estrictament, com un símbol solar, sinó que reconeixen que pretén ser una imatge de radiació i d'obertura i no un lloc tancat o reservat. Vista de dalt, efectivament, la seva forma circular recorda la imatge del sol (els jeroglífics el representen generalment com un simple disc). Aquest simbolisme solar s'accentua encara més per la voluntat de relligar-se amb la saviesa de la biblioteca antiga i, d'altra banda, de contribuir a l'entesa entre els pobles i la construcció de la pau. És aquesta idea la que expressen els murs de granit dins la seva materialitat: hi ha gravades totes les escriptures conegudes del món, des de l'àrab a la xinesa, passant pels caràcters ciríl·lics, hebreus, llatins... La nova Biblioteca Alexandrina es presenta així com el nou temple del saber universal, i el darrer gran monument de l'era no-virtual.

SANDÀLIES D'ESCUMA MMAA

Un  somni

Vagava  per  aquella  plaça immensa, on semblava  que  el  temps  s’hagués  aturat.

Gent  de totes  les  edats  gaudien  del sol  primaveral i  alguns  entre  ells  conversaven.

Era  una  situació  insòlita  per  la  tranquil·litat  i  bonhomia  que  es  respirava.

Jo  em  sentia  immersa  com  si fos  un  personatge que  no  pertanyia  en  aquell entorn,  em  sentia  com  un  espectador que  tracta  de  capturar  golut les imatges  que  se  li  oferien  gratuïtament.

Per  un   instant  la  visió  d’aquell gran  edifici  em  va  pertorbar   i  vaig sentir  la  necessitat  d’apropar-me per  intentar  reconeixer-lo era  tal  la  seva  magnificència ...

Com  un  Santuari envoltat  de jardins  magnífics, pollancres  esvelts, saules  i altres  especies d’arbres  vorejaven  el  camí,  fins  i  tot  en  un  indret  especial un  petit  zoològic amb  vistosos  animals que atreien  la vista  dels  vianants . Travessava  embaladida  els  diferents  camins  fins  arribar  a  la  porta  principal on s’albiraven  unes  grans  sales amb  taules  plenes d’estudiosos,  immersos  en  el  seu  treball,consultant  els  rotlles  de papir, testimonis  de  tot  el  saber  del  món  antic

Aqueta  visió  es  la  que  em va  ajudar  a  esbrinar  el lloc  on  em  trobava.

Dins  la  gran  biblioteca  d’Alexandria.

Jo  amant  de la  filosofia  i  del  pensament com podia  estar allí sinó  era   per la  vivència   màgica d’un  somni.

Vaig  acceptar feliç aquesta possibilitat  de  poder  fer  aquest  viatge    en  el  temps  en  un lloc  per  a  mi   sempre  prodigiós  i  anhelat.

El  prodigi  del  coneixement  de  la història  de la  Humanitat  al  meu  abast, llibres  i  obres de  Grècia ,Pèrsia , de  Palestina  d’Africa.

Una  frisança  em  va   envair: Podia  jo  llegir  algun  d’aquests  llibres?  Em  podria  sadollar  de  la  bellesa del  seus  escrits?

La  Història  del  món, documents  inèdits  de  savis com  Arquímedes el  més  notable  científic  de  l’antiguitat; d’Erastones l’autor  d’una  geografia  i  un  mapa exacte  del  món  conegut, d’Herofil  que  va  arribar  a  la  conclusió  que la intel·ligència  no  està  en  el  cor  sinó  en  el  cervell. Les  conclusions  de  Plutarco  on  va  saber  transmetre  l’incendi  d’Alexandria .

En  aquest  punt  vaig  ser  completament  conscient  que  en  aquest  somni  a  vivia  una  història  real  i  fantàstica que  estava  arribant  al  final..

Em  vaig  despertar, al  meu  costat  El  llibre  obert  Capítol VI. “  Les  ombres” Semblava  un  somni tot  el  llarg viatge ,  els  perills  evitats, tota  una  etapa  de  la  meva  vida...

SANDÀLIES D'ESCUMA MMAA

Persèfone

En la mitologia grega, Persèfone (Περσεφόνη) era una deessa, filla de Zeus i de Demèter, que es va haver de casar amb Hades i es va convertir en deessa dels inferns.

Quan Persèfone era jove s'anomenava Core que significa «donzella». Hades, déu del món subterrani, estava enamorat d'ella i un dia que Core va sortir a recollir flors, Hades la va raptar per convertir-la en la seva esposa. Quan Demèter es va adonar que la seva filla havia desaparegut, es va posar a buscar-la arreu del món durant nou dies i nou nits, però no la va trobar. Al final va demanar ajuda a Zeus, que li va explicar el que havia passat i que Coré ja no era una donzella sinó l'esposa d'Hades i s'anomenava Persèfone. Això va fer enrabiar a Demèter i com que era la deessa de la fertilitat de la terra va prohibir que les plantes creixessin i aviat tot el món va ser un desert. Al final, Zeus va ordenar a Hades que retornés a Persèfone a la seva mare, però això ja no era possible perquè, mentre Persèfone havia estat als Inferns, havia menjat sis grans d'una magrana i tot aquell que provava l'aliment dels morts ja no podia abandonar aquell món. Però com que Persèfone només havia menjat sis grans, es va acordar que podria passar 6 mesos de l'any al món dels vius i l'altra meitat de l'any al món dels morts (altres versions diuen 3 i 9 mesos, respectivament).

Persèfone tenia el poder de fer passar els vius al regne dels morts només tallant-se un cabell (el fil del destí).

A Roma se la va identificar amb Prosèrpina i el seu equivalent egipci era Isis. Totes tres simbolitzen el mateix, la llavor que penetra profundament en la terra fins que germina, brota i torna a sortir a la llum del sol.

Se sol representar com una noia jove amb un ram de narcisos a la mà (les flors que collia quan la van raptar) o asseguda en un tron de fusta (com a reina dels Inferns) o també al costat d'Hades, dalt d'un carro tirat per quatre cavalls negres.

Visió general

La figura de Persèfone és actualment molt coneguda. La seva història té un gran poder emocional: una donzella innocent, el dolor d'una mare pel rapte i la tornada de la seva filla. També és citada amb freqüència com a paradigma dels mites que expliquen processos naturals, amb el descens i la tornada de la deessa provocant el canvi d'estació.

Però els grecs també coneixien una altra faceta de Persèfone. Ella era a més la terrible Reina dels morts, el nom de la qual no era segur pronunciar en veu alta i a la que es referien com "La Donzella". A L'Odissea, quan Odisseu viatja a l'inframón, al·ludeix a ella com "Reina de Ferro". El seu mite central, encara amb tota la seva familiaritat emotiva, era també el context tàcit dels estranys ritus iniciàtics secrets de regeneració dels misteris eleusins, que prometien la immortalitat a participants: una immortalitat en el món subterrani de Persèfone, en un banquet amb els herois sota la seva mirada.

SANDÀLIES D'ESCUMA MMAA

Imatges  que  deixem.

Era  un  dia  de  festa; la  plaça  plena  de  gent,llum , música  i  alegria.

L’ambient  estava ple  de màgia; embaladida  em  deixava  portar per  la imatge  de  felicitat  que  resplendia   en  totes  les persones  que   gaudien  de  l’espectacle meravellós  que  els  grup  de  dansaires  amb  les  seves  danses  oferia   al  mig  de  l’escenari.  La  festa  s’allargava  així  que  com  s’atansava  l’hora   de  tornar  a  casa  , em  vaig  acomiadar  de  l’amiga  que  tenia  més  a prop i  vaig  sortir  com  un  llampec.

Girant  la  vista , vaig  donar   l’última  llambregada  a  la  plaça; bullici, llum  i  música.

De pressa   em  vaig  anar  allunyant , el  camí  s’anava  tornant  més  solitari  i  fosc.

No  mirava  pas  cap  el  fons  del camí,  la  solitud  i  una boira  espessa  com  una capa  embolcallava  el camí; les  llums  esmorteïdes,les cases  fosques tothom  estava  a la  festa.

Una  por  irracional  m’anava  envaint;  els  arbres  prenien figures fantasmals, fins  i  tot  em  semblava  sentir  veus  i  passos  que  em  seguien, cada  vegada corria  i  corria  més , notava  que  em  faltava  l’alè.  Una  mà  em  va  agafar  per  la  cintura,  un  esglai  va recórrer  el  meu  cos. Era  un  noi  de  la  colla, - no corris  tant, jo  he  vingut  perquè  després  vull  tornar  al  ball,  va! anem  junts

SANDÀLIES D'ESCUMA MMAA

 Els  Minairons

Els minairons són un tipus de follets que apareixen als Pirineus, pel Pallars, l'Alt Urgell, l'Alta Ribagorça i Andorra.
Són descrits com uns gnoms molt menuts que, segons diu la tradició, cabien dins un canut d'agulles o dins el mànec d'una falç.
No tenen una forma definida, tot i que alguns autors indiquen que recorden petits insectes, mosques, borinots o espurnes de llum.
Aquests éssers menuts tenen la capacitat de realitzar tasques dures i fatigoses de la manera més ràpida i infatigable;
les més conegudes són la de segar un prat en una nit, encunyar moneda, construir cases... fins al punt que quan una casa s'enriquia massa de pressa, sovint els veïns arribaven a la conclusió que tenien minairons treballant per a ells.
.
Però també tenen un vessant fosc. Un cop s'obria el canut, aquests éssers sortien cridant: "què farem, que direm?".
Si no es tenia una feina preparada, llavors mataven qui els havia despertat.
Diverses explicacions sobre els orígens de les tarteres han començat d'aquesta manera, ja que l'heroi, en trobar-se amb els minairons de la forma més inesperada, els fa agrupar totes les pedres d'un prat a la muntanya per tal de salvar la vida.
*J. Casanova, J. Creus
*dins "Més ràpids que el llamp, més vius que el foc."

SANDÀLIES D'ESCUMA MMAA

El  castell dels  Minairons

Asseguda  a  la  cadira  a l’hora  tranquil·la  de la  migdiada   l’Anna  intentava  fer  el  dibuix  del coixí de punt  de   creu  que  la seva  àvia  s’havia  entossudit   a ensenyar-li. -una  mica  cada  dia ,quan  acabi  l’estiu ,veuràs  quina  il·lusió que  et  farà   quan  el  vegis  acabat!

Però  l’Anna  pensava, avorrida  i  malhumorada  que  no  se’n  sortiria, les  seves mans  maldestres , el fil encartonat   de  tan  fer  i  desfer...

Li  va  caure  l’agulla  , no la  trobava, així  que  va  anar  a buscar  el  canó  d’agulles   que  l’àvia  tenia  endreçat . El va  obrir  i  de  sobte  totes les agulles  es van  escampar  per terra i una  corrua  d’essers  petitíssims  van  començar  a desfilar davant  de  la  seva  mirada  estorada ,disfressats  de colors  vermells  ,blaus  i  grocs  ,fent  una  gran  xerinola.. -estem  molt  contents  perquè  ens  has  obert  la  porta, que  vols  que  fem?..

-Què  fas? -  aquest  brodat  però  no  me’n  surto...

-Van  esclatar  a riure,  i  dit  i fet  van  acabar  el  bordat  amb  no  res.

Bocabadada   no  sabia  que  dir

- Vine  amb  nosaltres  coneixeràs el  nostre  palau  i  saludaràs  a  la Reina .

I tot  seguit  la  van  agafar  de  les mans i  van  travessar  el canut  de  les  agulles  .Quina  sorpresa ! uns  jardins  d’una  vegetació  exòtica  i  exuberant  envoltava  el  palau  d’or  que  s’albirava al  fons; una  gran  porta  d’ or  i  maragdes es  va  obrir  miraculosament;, una  llum  radiant  envoltava  tota  l’estança, mil  i mils  de petits  follets  els  rebien amb  alegria tot  dient  que  vols  que  fem? Ballant  danses   engrescadores,  i  tot  desfilant  per  les diferents  sales  del  palau ple  de figures  de marbre   que  parlaven,  flors  del  color  més  vius i  fragàncies  encisadores,  la  saludaven , cofres  plens de  joies,  collars,  braçalets cisellats amb or  , perles, maragdes, catifes  , damassos  fins  arribar  a  la  sala  real.

La  reina  asseguda  al  tro  real  d’or  marfil i  pedres  precioses  ,d’una  bellesa  extraordinària, somrient  l’acollia  i  també  li  feia  la  mateixa  pregunta  Que  vols  que  fem?.-L’Anna  va  respondre: vull tornar  a  casa.

Immediatament  es  va trobar   asseguda  al  costat  del  coixí. He  tingut  un  somni ?es preguntà, mirà  el  seu  entorn   amb frisança i veu  el  coixí que  romania  tranquil completament  acabat...