dijous, 2 de desembre del 2010
Heura
dimecres, 1 de desembre del 2010
Quadern d'Aram
Com va gestar el llibre M.A. Anglada?
La gestació d'aquesta història es llarga.
D'una manera imprecisa feia temps que dormia en el seu pensament, no era conscient en quin moment el somni es faria realitat.
Pot ser perquè Rodes és a prop de les costes turques , com una nebulosa va començar a apareixer.
Pot ser en el moment que va coneixer els versos de Ran Nazanantz.
Pot ser va cristalitzar al rebre el carnet del coraller grec , junt amb el diari difícil d'esbrinar...
La sort continua posant-li petits paranys fins que va caure completament presa amb la màgia de la història.
Ja des de la primera pàgina trobem unes incògnites que cal desxifrar, uns referents literaris que és un plaer cercar. Perquè l'autora, ja al primer capítol, ens dóna els indicis per esbrinar com va intuir, comprendre, treballar i en fi capturar aquest llibre, escorredís com “Agama Stellio”, el langardaix que senyoreja les ruïnes històriques del castell dels templaris, a l'illa de Rodes;profund com els versos del poeta armeni Ran Nazarian; entranyable com l'avi Kontos de Cadaquès que des de les illes hel·lèniques recalà a les nostres costes; misteriós com l'origen del quadern manuscrit de l'Aram que, amb la seva grafia desconeguda, va dirigir Maria Àngels cap a la poesia armènia.
L'enginyosa presentació d'Aram i el seu amic grec Iorgos, la descripció física i la vinculació al
mar, en el segon capítol de sabor hel·lènic -la presència del bussos, el misteri dels derelictes, el llegat grec que dormia a la Mediterrània- és un punt de claror en contrast amb l'impacte tràgic del periple del “Quadern”, nucli de la novel·la.
Quan Aram i el seu amic Iorgos, se submergeixen (...) M Anglada ens diu:
Però els bussejadors no tenen temps per admirar els moviments ondulants de les orades de plata, ni tan sols, avui, el vermell del corall. (...)
Els volta el silenci, peixos acolorits es mouen, aquests sí, ingràvids, al seu element, i damunt seu brilla com un mirall la superfície del mar.
Però els bussejadors no tenen temps per admirar els moviments ondulants de les orades de plata, ni tan sols, avui, el vermell del corall. (...)
Ara ja són a vint metres; no davallaran pas més. Saben que és la darrera immersió en aquesta
zona. Si no descobreixen les restes del vaixell que cerquen des de fa dies, ho provaran des de
demà en un altre indret: així ho ha decidit el patró. Per això no veuen, es pot dir, ni les roques
que semblen cobertes de floretes grogues -els antozous- així que han atravessat el mòbil mirall de la superfície, mentre les algues fosques onegen sense parar, com flocs que despentinés una misteriosa tramuntana.en la profunda blavor del golf de Sirte, a les ribes de Tunísia(...)
Haiku
Floretes grogues
onegen algues fosques
blavor de Sirte
Anna Moya
Gràcies a Quadern d'Aram, de Maria Àngels Anglada, sabem que la poesia armènia, que és
l'ànima del seu poble, perdura. Que per damunt dels genocidis pot subsistir l'ànima dels pobles.
Daniel Varudjian, fa sentir la seva veu en aquest magnífic poema ple d'esperança
Que a l'Orient regni la pau
Que els solcs s'impregnin de suor
no pas de sang!
Que el poble més petit, al so de la cítara
s'ompli de cants de lloança!
Que a Ponent la terra sigui fecunda.
Que l'estel es fongui en rosada,
que l'espiga esdevingui or!
Damunt les muntanyes, mentre les ovelles pasturen,
que brotin els borrons i les flors!
Que al Nord brilli l'abundor,
que la falç s'enfonsi sense parar
en l'oceà dels forments!
I els graners, obrint-se a la collita
escampin alegria!
Que a Migdia els fruits siguin innombrables,
la mel brilli al cor dels ruscos,
que el vi ragi a doll, que les copes es desbordin!
I quan la muller jove enforni el bon pa,
que s'il·lumini d'amor!
Daniel Varudjian
Daniel Varudjian
dissabte, 20 de novembre del 2010
Un món irreal
La tieta Roser
Com cada dissabte em dirigeixo a la Residència ubicada al barri de Sant Gervasi, una torre rodejada d’un frondós jardí ple d’arbres i flors que li donen un caire alegre i a la vegada acollidor ,on des de fa 3 anys està ingressada la tieta Roser, la malaltia i la bellesa ens va obligar a portar-la aquí.
Avui és el seu aniversari, fa 97anys.
He passat per la floristeria per comprar-li un bonic ram de flors. Aquest ha estat el motiu del meu retard.
Asseguda a la sala envoltada de les seves companyes, lluïa arreglada i curosament pentinada, esperava impacient la meva arribada
- mol enfadada em diu- Com és que encara no ha vingut el Manel a podar els arbres? Estic cansada de veure dia rere dia que és un irresponsable.
Quan he sortit al jardí l’ànima m’ha caigut als peus!
Roses pansides, penjant dels rosers, fulles engroguides per terra, tot un espectacle de decidia i deixadesa, si demà no ve, no cal que torni més.
En un racó de la seva memòria com si d’un retaule vivent es tractes visionava el seu jardí ple d’harmonia i color.
La tieta submergida en el seu món no és conscient d’on està i creu que és casa seva i com sempre ha de tenir cura de tot.
Malgrat que la seva inconsciència em dol, penso que potser és millor que sigui així, doncs crec que aquest neguit l’ajuda a viure...
Enfrontament amb Apolo
Enfrontament d’Apolo i Màrsies
Apolo i Màrsies es van enfrontar en un concurs musical en el qual el guanyador podria tractar el perdedor com volgués. Els jutges van ser les Muses, de manera que naturalment Màrsies va perdre i va ser escorxat viu en una cova prop de celebració per la seva hibris al desafiar un déu. Apolo va clavar llavors la pell de Màrsies en un arbre, a prop del llac Aulocrene, i la seva sang va formar el riu Màrsies (afluent del Meandre, que desemboca en aquest prop de realització).
Hi ha diverses versions del concurs. Segons algunes Màrsies va tocar millor que Apolo, però aquest va posar la lira cap per avall i va tocar la mateixa melodia. Màrsies no va poder fer el mateix amb la seva flauta, de manera que va perdre. Segons una altra versió Màrsies va ser derrotat quan Apolo va acompanyar amb la seva veu el so de la lira. Màrsies va protestar, argumentant que el concurs era d'habilitat tocant un instrument i no amb la veu, però Apolo va replicar que Marsias bufava en la seva flauta, el que era gairebé el mateix. Les Muses van estar d'acord amb Apolo, atorgant-li la victòria.
Babis, fill de Meandre i germà de Màrsies, tocava també la flauta, però, per la seva falta d'habilitat, no va ser castigat per Apolo com ho va ser el seu germà.
Poesia un pont sobre el temps
Poesia un pont sobre el temps
Els poetes estan dotats d'una sensibilitat especial que els hi permet expressar fets històrics amb rigor, bellesa i naturalitat i que transformen en poemes que perduren i serveixen de pont que moltes vegades cal passar per què reflecteixen malgrat el temps una realitat actual.
Els poetes estan dotats d'una sensibilitat especial que els hi permet expressar fets històrics amb rigor, bellesa i naturalitat i que transformen en poemes que perduren i serveixen de pont que moltes vegades cal passar per què reflecteixen malgrat el temps una realitat actual.
divendres, 19 de novembre del 2010
Imatges de la postguerra
Imatges de la postguerra
Mentre la mainada vivíem poc o molt protegits al jardí de la infantesa bé ens adonàvem a través de clarianes, esqueixos de la lluita tenaç i difícil que molta gent gran duia a terme.
El menjar mancava, cues llargues per anar a buscar el pa negre,els productes de racionament, sucre, oli, la llet per al nadó que la mare no podia alletar
Cases fredes sense poder encendre el foc.
Recordo amb tendresa la saleta més acollidora de la casa , on hi havia la màquina de cosir que la meva mare havia rebut com part del seu ajovar. Col·locada al davant de la finestra on la llum il·luminava tot l’espai a l’altre racó una taula rodona amb una braser, on fèiem els deures, quatre cadires i el caliu del nostre cor.
Recordo amb tendresa la saleta més acollidora de la casa , on hi havia la màquina de cosir que la meva mare havia rebut com part del seu ajovar. Col·locada al davant de la finestra on la llum il·luminava tot l’espai a l’altre racó una taula rodona amb una braser, on fèiem els deures, quatre cadires i el caliu del nostre cor.
La mare cosia i cosia piles de davantals que queien omplin una casa, i al costat el mocador de farcell on s’hi anàvem col·locant les peces ja acabades, a vegades jo també hi podia ajudar , tallant fils i endreçant les davantals acabats m’agradava classificar-los per colors i em produïa gran complaença la diversitat del colorit.
La mare jove, dinàmica i disciplinada , organitzava la casa.
Els avis al poble, en feien arribar de tant en tan pel recader una panistra plena de menjars saborosos, oli,una mica de topina , pa petit de ronyó...
Tota la família contribuïda a fer petites parcel·les de felicitat.
Seguint el fil dels meus records, buscant en el racó més llunya de la memòria,m’envaeix la imatge lluminosa de una nit de Reis. La sorpresa i la alegria que em va produir al trobar al balcó, un “nino llorón. La meva mare malgrat les dificultats de la època , amb la seva destresa li va confeccionar un vestit blanc que embellia la senzillesa del pepón.
Les mans de la meva mare , sempre han estan apunt per fer feliços als altres
L’Enric també que s’ hi va trobar la bicicleta que ell desitjava amb delit, pintada i arranjada com si fos nova
A la nit quant erem a dormir , desprès d’un jornada plena de jocs i alegria, un soroll inesperat ens va despertar, era ell que sonàmbul es passejava amb la bicicleta, passadís amunt i avall.
La visió de la nostra alegria, segur que els va allunyar de la duresa del moment que estàvem vivint.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)