Imatges de la postguerra
Mentre la mainada vivíem poc o molt protegits al jardí de la infantesa bé ens adonàvem a través de clarianes, esqueixos de la lluita tenaç i difícil que molta gent gran duia a terme.
El menjar mancava, cues llargues per anar a buscar el pa negre,els productes de racionament, sucre, oli, la llet per al nadó que la mare no podia alletar
Cases fredes sense poder encendre el foc.
Recordo amb tendresa la saleta més acollidora de la casa , on hi havia la màquina de cosir que la meva mare havia rebut com part del seu ajovar. Col·locada al davant de la finestra on la llum il·luminava tot l’espai a l’altre racó una taula rodona amb una braser, on fèiem els deures, quatre cadires i el caliu del nostre cor.
Recordo amb tendresa la saleta més acollidora de la casa , on hi havia la màquina de cosir que la meva mare havia rebut com part del seu ajovar. Col·locada al davant de la finestra on la llum il·luminava tot l’espai a l’altre racó una taula rodona amb una braser, on fèiem els deures, quatre cadires i el caliu del nostre cor.
La mare cosia i cosia piles de davantals que queien omplin una casa, i al costat el mocador de farcell on s’hi anàvem col·locant les peces ja acabades, a vegades jo també hi podia ajudar , tallant fils i endreçant les davantals acabats m’agradava classificar-los per colors i em produïa gran complaença la diversitat del colorit.
La mare jove, dinàmica i disciplinada , organitzava la casa.
Els avis al poble, en feien arribar de tant en tan pel recader una panistra plena de menjars saborosos, oli,una mica de topina , pa petit de ronyó...
Tota la família contribuïda a fer petites parcel·les de felicitat.
Seguint el fil dels meus records, buscant en el racó més llunya de la memòria,m’envaeix la imatge lluminosa de una nit de Reis. La sorpresa i la alegria que em va produir al trobar al balcó, un “nino llorón. La meva mare malgrat les dificultats de la època , amb la seva destresa li va confeccionar un vestit blanc que embellia la senzillesa del pepón.
Les mans de la meva mare , sempre han estan apunt per fer feliços als altres
L’Enric també que s’ hi va trobar la bicicleta que ell desitjava amb delit, pintada i arranjada com si fos nova
A la nit quant erem a dormir , desprès d’un jornada plena de jocs i alegria, un soroll inesperat ens va despertar, era ell que sonàmbul es passejava amb la bicicleta, passadís amunt i avall.
La visió de la nostra alegria, segur que els va allunyar de la duresa del moment que estàvem vivint.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies pels vostres comentaris.Una abraçada,