SANDÀLIES D'ESCUMA MMAA

...Havia  fet  quinze  anys  i  encara  no  coneixia  les  roses  d'Afrodita: vull dir que  no  havia  sentit mai  la  frisança  per  cap  noi  i  pensava  com  un  infant.

Un  dia  de  pluja

A  la  sortida  de l’escola  , era  una  temptació  fer  una  ullada  a  la  platja. La  teníem  tan  a prop! Tot  passejant  i parlant,  ens  adreçaven  al  nostre  punt  de  trobada  , quan  faltava  poc  per  arribar-hi ens  posaven  a  córrer  ,  a veure  que hi  arribava  primer  , era  una juguesca  que  ens  divertia. Els  nostres  14  anys  tenien  reaccions  insòlites de  persones assenyades  a  vegades   i  infantils  altres.

Asseguts  a   la  sorra; gaudien  de  la  visió  esplèndida  de  la   blavor  del  mar i  del  cel,  de  la  música de les  onades  , i de l’olor  salada  que  impregnava  l’ambient

Fluïen  les  converses; volíem  aprofitar  els  dies  que  faltaven  per  acabar el  curs.

Era  l’últim  any  a  l’escola, aviat   la  deixaríem:  uns  per  anar  a treballar  , altres continuar  estudiant, o  a  aprendre  un ofici. Paladejàvem  aquelles estones; històries, rialles, acudits.   Ens  enteníem  tan  bé!

De  tota  la  colla  solament  l’Oriol  em  treia de polleguera , que  amb  el  seu  caràcter  burleta , semblava  que  sols  l’interessava  fer-me  enrabiar, li agradava   contradir-me  en  tot ,  em  tenia  ben tipa!

Així  va  arribar  l’últim  dia,no  tots  agafàvem  el  mateix  camí. El  comiat  fou trist  i  alegre  a  la  vegada, tots  vam  fer  el  jurament:  que  un  cop  al  mes  ens  trobaríem  al  mateix  lloc i  intercanviaríem  impressions.

 Aquesta  vegada  em va  sorprendre  que  l’Oriol estigués  tan  callat. Tot  anant  cap  a  casa  es  va  posar  al  meu  costat. – Què et passa  que  no et  trobes  bé?li vaig dir. Si  però em  sap  greu  pensar  que  ja  no  ens  veurem .- Què  no  vindràs  un  cop  al  mes,- ja  veuràs  encara  serà  més  divertit, tindrem  més  novetats  per  explicar-nos- Si  pot ser  sí , però  em  sap  greu. Ara me’n vaig  de  vacances al  poble  del  meu  pare  a  Tarragona,   jo  l’ajudaré  al  camp ,  no  tornaré  fins  al  començament  del  curs  a l’Escola   d’arts  i  Oficis .

-Bé , ja  ens  veurem , i molt tímidament  es  va  atansar i em  va  fer   un  petó  a  la galta , -que  em  va  commoure  per  la  seva  tendresa,la  meva  cara  va  envermellir com  les  roselles a  l’estiu  .  Adéu a  reveure! Ens  vam  acomiadar  i  cadascú  va  tirar  cap  el seu  camí

L’estiu  va  passar  ràpid i  va  arribar  el  primer  dia  de  classe  a l’ Institut  Verdaguer  al  bell  mig  del  Parc  de  la  Ciutadella. Cada dia  un  ventall  de  novetats ens  feia  estar  expectants. L’entorn ,una  vegetació  exultant  s’obria  als  nostres ulls,i ens  feia  gaudir  de la  natura, els professors, les  assignatures,  els  nous  companys.

Un dia  d’una  manera  inesperada  el  cel  es va  anar  enfosquin   i   després  d’una  estona  de  llampecs  i  tronades,   un  xàfec  va  esclatar  a  la  sortida  de  classe.

Tots  esperant al  portal que  la  pluja  frenés  la  seva  fúria , al  girar  la  vista al  llindar    de  la  gran  porta  ; Quina  sorpresa !  veure  l’Oriol palplantat  amb  un  gran   paraigua  negre . Hola! va  dir com si res, com què  plovia  tant  he  pensat  que  potser  no  portaries  paraigua. El  cor  em  va donar  un  salt i   em  vaig  posar tímidament sota  el  paraigua ,  en  aquell moment  vaig  sentir  una  esgarrifança i la  meva  cara  va  envermellir com  les  roselles a  l’estiu

 Me’l  vaig  mirar  de   cua  d’ull ; havia  crescut  , estava  canviat  ja  no  tenia  la  expressió  burleta, parlava  seriosament...  i  així  sense  més i més van  començar  a caminar.

Aquell  paraigua,la música sincopada de la pluja sobre ell, la  cortina  d’aigua que  l’envoltava, el  xipolleig  al caminar   van  ser  els  còmplices de  la  desvetllada   dels  nostres  sentiments...

A partir  d’aquell  dia,  moltes  vegades  apareixia   L’Oriol sempre  sorprenent, palplantat  al  costat  del  llindar  de la porta; i  de  veritat  que  cada  dia  m’agradava  més,  una  amalgama  de  sentiments  fluïen   dintre   del  meu  cor quan  albirava  la  seva  figura  esvelta i  la  mirada  del  seus ulls atzabeja; les  galtes se m’encenien  i  el  cor repicava  d’alegria. Aquelles  curtes  passejades ens  portaven a  la  descoberta  de  noves  sensacions, Gaudia   de  la  seva  companyia  i  reia  els  seus  acudits.

Fins  que  un  dia  un  canvi  de la  feina  del  seu  pare  el  va  dur  lluny  de  la  ciutat i va  capgirar  els  nostres destins.

Mai  més  el  vaig  veure, la tristesa  i   la   melangia  van  omplir  molts dies , però  el  temps  i  la  joventut  van  anar  guarint  la  frisança però encara  ara   el  seu  record continua  guardat  com  un  petit  tresor